febrer 8, 2023
Miquel Carrillo

Publicat al diari ARA, 24/10/2022

ONG belgues es manifesten a Brussel·les contra els retallades al país de l’ajuda per al desenvolupament. STEPHANIE LECOCQ / EFE

S’ha d’admetre que les organitzacions que ens dediquem a la cooperació internacional no som un sector especialment imaginatiu ni innovador. Tampoc és menys cert que les urgències no són bones companyes per fer experiments, i que les misèries i injustícies, malauradament, es reprodueixen amb una vulgaritat atroç, contra les quals no cap sinó insistir i perdurar en la resistència i la denúncia. La burocràcia i la dependència de fons públics acaben donant forma de sénia inacabable a l’ecosistema on ens movem, i on no deixem de pedalar i fugir cap endavant com hàmsters, pràcticament sense capacitat per veure més enllà de la roda que habitem. 

Què n’hauríem de fer en un futur que ja és aquí? Si fóssim capaços de transcendir el debat sobre el 0,7% i el repartiment de les engrunes d’una política amb un potencial brutal i poc entès, tindríem temps per pensar en altres termes i en altres temes. Podríem valorar iniciatives que ja s’estan tirant endavant i que poden tenir molt de recorregut, perquè si no les impulsa la cooperació ningú ho farà; o perquè ens interessen com a comunitats connectades globalment que som, perquè tenen més capacitat de transformació interna o per qualsevol altre perquè més enllà de la geopolítica, el mercat o les nostres raons morals. 

Per què, per exemple, no podem invertir en iniciatives econòmiques liderades per comunitats al Sud global, enfocades a assegurar de manera sostenible el seu benestar? A San Pablo Tacaná, a la frontera entre Guatemala i Mèxic, el projecte Luz de Todos està fent realitat l’accés a l’energia, necessari per disposar de coses tan pedestres com ara una ràdio comunitària, un caixer automàtic, mòbils, neveres per a aliments i vacunes o enllumenat per estudiar i relacionar-se a la nit. S’ha fet realitat gràcies a l’empenta d’un col·lectiu d’entitats i persones amb vocació i compromís internacionalista, però també amb el suport de Coop57, que ha atorgat la part central del crèdit que es necessitava per desenvolupar la microcentral hidràulica que fa possible aquest petit somni col·lectiu. També ha necessitat els avals mancomunats de centenars de persones: per què no podem estalviar per poder invertir, com a particulars, en aquesta mena d’iniciatives? Per què no podem promoure les ONG aquesta mena d’aliances amb l’economia social, fer de prescriptores i d’assessores tècniques, si fos necessari, i deixar de plantejar exclusivament la contribució com a pagadores a les persones que volen involucrar-se d’alguna manera?

Les entitats de cooperació encara pensem que la brutalitat de la realitat que denunciem o volem canviar és suficient per se per convocar i mobilitzar tothom al voltant nostre. S’insisteix un cop i un altre en els centres educatius, sovint sobresaturats d’oferta, com a espais on desplegar la nostra acció formativa i sensibilitzadora. I el món de l’esport, que deu ser una de les activitats que més gent arrossega al nostre país, continua essent pràcticament un camp verge per treballar l’educació en valors i la justícia global, arribant a famílies i a tota la comunitat educativa. Amb nous formats i propostes que s’adiguin a aquests terrenys de joc, però anant a buscar la gent, no esperant que vingui a convocatòries avorridíssimes. Fins i tot, vinculant-ho amb la mateixa promoció de l’esport al Sud global com una activitat que desencadena hàbits saludables de vida, la construcció de la pau i la reconciliació, o la igualtat entre gèneres. Quan a les entitats ens parlen d’esport i cooperació, de seguida pensem en els grans clubs de futbol i en les seves escoles a països empobrits. Però altres clubs, entitats i administracions públiques, com ara Granollers o Gavà, estan portant el bàsquet o l’handbol a comunitats i barris d’Etiòpia, el Brasil o el Senegal. ¿Qui diu que l’esport no pot tenir allà el mateix efecte que ha tingut a les nostres pròpies ciutats, que el podem fer servir per establir relacions totalment horitzontals? ¿Que hi ha res més decolonial que una patxangueta multicolor?

I parlant de colors: la cultura. Recentment, Catalunya Film Festivals, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i LaFede.cat han impulsat Acció Cinema, una iniciativa per introduir d’una vegada per totes la cooperació a la indústria audiovisual. Esclar, l’audiovisual, però en què estàvem pensant? Les noves generacions, i les velles, són pura imatge. Si no entenem i disputem aquest territori no tenim cap possibilitat de construir narratives transformadores, de tocar la tecla adequada a cada retina. No interessem, no existim, si no fem part de la pantalla. La cooperació és un jaciment inesgotable d’històries i personatges que fins ara han quedat als marges o han esdevingut clixés, molt sovint contraproduents o reproductors d’una relació malaltissa amb el món, des de la nostra posició privilegiada. 

0 Comments

Submit a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.